Qui som?
Fundat el 1963, llarga historia la d’aquest club. Club modest però que, amb l’esforç de moltes persones al llarg d’aquests anys, ha aconseguit fer-se un nom en l’handbol català. Un club que sempre s’ha caracteritzat per tenir bons equips a la base, amb fornades de jugadors que han acabat militant als primers equips, masculins i femenins.
Fruit d’aquest bon treball a la base, s’ha aconseguit als últims anys la consolidació els primers equips del club, el Sènior Femení i el Sènior Masculí, a la màxima competició catalana, l’anomenada Lliga Catalana.
Actualitat
Actualment l’Handbol Vilamajor ha crescut considerablement els últims anys. Hem passat a ser vora els 200 jugadors i jugadores. Ara mateix tenim 16 equips repartits a totes les categories del club: des dels prebenjamins fins a dos equips de Veterans (masculí i femení) que estan en funcionament des de les temporades 2016-2017 (masculí) i 2018-2019 (femení).
Els últims anys hem pogut gaudir dels primers equips a Lliga Catalana, una categoria molt exigent i que ens ha permès evolucionar i créixer com a Club. Aconseguint, fins i tot, ser-ne campions femenins de manera incontestable la temporada 2017-2018. A més a més, hi ha hagut la creació dels segons equips sèniors: masculí i femení. El masculí (els Rookies) han aconseguit ascensos en els últims 5 anys fins arribar a la segona categoria catalana. I des de la temporada 2021-2022 comptem amb un tercer equip sènior masculí. Tot això, sumat a bones campanyes dels equips de la base, com la victòria al Campionat de Catalunya de l’equip aleví masculí la temporada 2020-2021, han fet gaudir a tot el poble d’un ambient handbolístic sense precedents, el qual ha potenciat la creació de la “Marea Blava”, l’afició de l’Handbol Vilamajor, que molts clubs han destacat com una de les millors de Catalunya.
Un creixement exponencial que juntament amb la bona feina feta des de la base, augura un futur pel club excel·lent.
Els inicis: la història del club, per Lluís Grau
Eren cap a mitjans de la dècada dels cinquanta quan, per primera vegada, vaig sentir parlar de l’handbol. L’alcalde de Sant Pere de Vilamajor, Aturo Aràbia, va convidar al meu pare per anar a veure un partit de futbol a Granollers, que en aquells moments era un equip important de la 3ª divisió. Hi varen arribar en tanta antelació que tingueren temps de poder veure un partit d’handbol a onze, que el jugaven abans del partit de futbol per tal de promocionar-lo .
L’endemà al matí, tot esmorzant, el meu pare ens ho explicava, no li havia agradat gens, cosa que segons la seva explicació vaig compartir, ja que no entenia que es pogués jugar a futbol amb la mà, o simplement, que aquest esport pogués prendre el lloc al futbol. Qui havia de dir que anys després el practicaria durant bastantes temporades.
Aquest esport va arribar al poble de la mà del rector, Mossèn Rómul, que uns anys abans ja havia provat de fer un equip de bàsquet. Es va jugar durant unes temporades, però després aquest esport va quedar ”esllanguit” fins arribar a no jugar-se més al nostre poble, almenys en equips federats. El bàsquet és jugava al patronat, que després de la guerra civil es va fer servir, primer com església, després com a pista de patinatge i catequesi.
Degut a que el patronat s’havia de tornar al sindicat vertical, l’esmentat Mossèn va crear una catequesi en els locals de la planta baixa de la rectoria actual. Hi posà una televisió, a la part que dona al carrer Francesc Mateu, uns gronxadors, tobogan, etc., i davant on actualment hi ha l’aparcament, hi va fer un camp d’handbol, que era de terra i que si et donaven una empenta i anaves contra la paret hi havia doble martiri: a més de la trompada i havia rosers emparrats (això feia que en pocs moments sabessis el que havia patit Jesús en el seu via crucis). Com a novetat teníem un lavabo amb dutxa sota l’escala que anava des de les arcades de l’església fins al camp d’handbol; era molt petit, però ja no havíem d’anar pels camps del costat a buscar un racó en el que et semblés que no et veien quan tenies una necessitat.
Doncs va ésser en aquest camp que es va jugar el primer partit, formant un equip de circumstàncies. La catequística disposava d’unes samarretes que lluirem en aquell primer partit, eren unes samarretes blanques amb ratlles vermelles i pantalons d’un equip de futbol, negres, com l’Atletic. de Bilbao; l’equip contrari va ser el Llinars. No puc assegurar qui va guanyar, si recordo que el porter del Llinars era en Paco Putxeu, i que jo recordi en el Vilamajor hi jugaven: Antoni Avizanda, Marià Llobera, Juan Bosch (Robanissa), Juan Bruguera (En Noguera), aquests dos últims de Sant Pere de Vilamajor, ja no recordo cap més, encara que crec que existeix una fotografia d’aquest equip.
Jo crec que l’ iniciativa de Mossèn Rómul, va ser l’embrió perquè a tots els que aquesta època assistíem a jugar a la catequística cada diumenge desprès d’assistir a doctrina, comencéssim a jugar a aquest esport, agafant afecció. Formàvem dos equips amb nois i noies barrejats, això de poder fer aquests equips mixtes era força atractiu pel jovent que en aquell moment voltàvem dels deu als dotze anys.
Fins al cap uns tres o quatre anys no vàrem practicar més aquest esport ni cap d’altre a nivell d’equips. Aquest poble, des de principis de segle, sempre havia tingut al menys un camp de futbol, però vàrem estar uns anys que es va llaurar el que hi havia i varen tardar temps en fer el que hi ha actualment. Una vegada fet aquest, varen construir una pista polisportiva. Recordo que l’industrial que la va construir va ser en Miquel Gené, i també recordo que hi varen posar una barana de tub de ferro galvanitzat de 3 polsades a tot el voltant de la pista que la col·locar en Victorià Rodrigo, això va ser als anys 62-63.
En aquest temps, molts dels que desprès vàrem fundar l’Handbol Vilamajor quan plegàvem de treballar ens reuníem al carrer de França on hi havia els Germans Tàpias; tenien un taller de lampisteria i venda de bicicletes i sempre solien tenir música amb discs. Mentre miràvem com arreglaven les bicicletes , fèiem tertúlia. Un dia en Joan Rosas Sauri (Ballescà) va dir, vaig a veure les mosses, jo li vaig preguntar a on, i va dir-me, a la catequística, doncs en aquest lloc l’Esteve Mas feia com una mena d’entrenament a unes quantes noies, que jo recordi: Tresina Costa Ballus, les germanes Consol i Margarita Farres, Victoria Vilatimó. Ens dirigirem cap a la catequística, en Sendo Planas, Antoni Avizanda, Joan Rosas, en Lluis Grau i potser també en Manel Batlle.
La pilota que feien l’entrenament era de goma. Vàrem afegir-nos al joc fent altre cop equips mixtes. Al cap d’uns dies, ja vàrem quedar en convidar a més gent per tal de formar un equip, això era en el mes de juny.
Acte seguit vàrem comprar la primera pilota, podríem dir de reglament, que era de segona mà, doncs l’Esteve Mas que havia estat jugador de l’handbol Palautordera els hi va comprar i va tenir un cost de 100 ptes que pagarem entre tots. Encara que cada dos per tres l’havíem de cosir.
Amb l’arribada d’ alguns dels que vàrem convidar, en Pere Bassa, Marià Llobera, Joaquim Llobera Arumí, Federic Sabé Alsina i d’altres, l’equip va anar agafant forma, no així el de les noies que no trobaren mes amigues per poder fer l’equip i poc a poc es van anar desencisant.
A continuació, els diumenges i sota la tutela de l’Antoni Avizanda, vàrem marcar la pista amb les ratlles reglamentaries. Les porteries les vàrem donar a fer en Mingu Estape (L’Astó); un per l’altre li vàrem donar les mides de llum per les totals i quan van estar pintades, l’ hi vam haver de fer un afegit a la part baixa i també als ferros que els havia fet en Fidel Quintana .
Vàrem jugar el primer partit contra un equip format pels de la colònia de Sant Pere, recordo alguns jugadors d’aquest equip en Joan Maixens els germans de can Biel ( Pere i Francesc Martinez) , en Joan del Moli, Joan Bausis, Javier de la Rosa, etc..(el vàrem guanyar de forces).
El segon partit el vàrem jugar contra uns estiuejants de Llinars, que sabíem que eren d’ aquell poble però res més. Nosaltres teníem ganes de millorar i recordo que vàrem apuntar en una pissarra de la Coca-Cola els equips que jugàvem. Quan arribarem a la pista, al preguntar-li pel nom de l’equip, un jugador d’ aquests es va posar a córrer cap a la pissarra per posar-hi el nom “Chupete” i penjant un estris d’aquest a la pissarra. També els vàrem guanyar àmpliament
Per l’altre banda l’Esteve Mas va parlar amb en Ricard Pujolràs que va ser-ne el primer president, en Jacint Verges va ser el primer delegat, completant la junta en Jordi Bertran (Garneu) i en Josep Roquerols i això va anar modelant aquest club.
El mateix Esteve Mas tenia tractes comercials amb el Sr Margarit, era un dels socis de Pinsos Diana, molt ben reconeguda en aquell moment en aquest sector, i a través de aquest Sr. Margarit va aconseguir que vingués a inaugurar la pista l’Handbol Granollers (Campió de Catalunya) juntament amb un altre rival de categoria, que era l’Handbol Palautordera (Subcampió de Catalunya).
L’ajuntament d’aquells moments era una mica escèptic amb aquest projecte. Per motivar-los, el grup que feia de junta a través del Sr. Margarit va convidar el Sr.Francesc Llobet Arnan, alcalde de Granollers, al partit que disputaríem el dissabte dia 22 d’Agost de 1964, primer dia de la Festa Major d’estiu, l’ equip de Vilamajor i el Granollers. Confirmant l’alcalde de Granollers la seva assistència, el consistori del nostre poble hi va assistir.
El partit es celebrà sense vestuaris, fet que va ser el nostre handicap durant molts anys. Els jugadors van haver de canviar-se a l’autocar. Varen assistir els dos alcaldes. Teníem de patrocinador Pinsos Diana, aquesta empresa es volcà en aquest esdeveniment regalant gorres, bolígrafs, cedint ell trofeu i tot el que es veia. Per suposat en els programes hi havia la propaganda de Pinsos Diana. Va ésser una veritable festa.
Amb el Palautordera no va poder venir a jugar la seva estrella, que desprès va ser la del Granollers, Llovina, jugador internacional. El fet de no venir, per que encara en aquells anys es treballava els dissabtes a la tarda i el seu cap no li donà permís, va donar peu que el resultat fos a favor del Granollers. El partit va ser jugat amb molta esportivitat.
Ja teníem xarxes i pilotes, però per entrenar no teníem llum a la pista, els entrenaments els fèiem a la finca de la Farinera amb un focus que ens enlluernava. Darrera el porter hi havia uns xiprers on hi dormien les gallines, més d’una en va sortir malparada..
En aquells moments a Sant Antoni venia a estiuejar el Sr. Perarnau que havia estat gran aficionat al hoquei sobre patins. També havia estat federatiu d’hoquei i era molt amic del President de la federació d’handbol, Sr. Piera. Per mitjà d’aquest últim va venir a re inaugurar la pista el Futbol Club Barcelona amb el seu primer equip, jugant contra el Vilamajor.
En aquell partit ens vàrem venir a ajudar dos amics jugadors del Cardedeu, en Casanoves i en Pascual. Recordo que La Vanguardia va enviar un reporter i de la Federació va venir el seu President, el Sr. Piera.
Recordo que l’àrbitre va xiular un penal contra el Vilamajor, aquest el va tirar el gran jugador suec Arner, va donar tota la volta sobre el seu peu va tirar, en Quimet ja s’havia estirat, però quan encara volava va intuir que l’havia enganyat i amb els peus li va parar. L’Arner va quedar sorprès i acte seguit, amb una rialla d’entre sorpresa i admiració, va fer unes passes donant-li la mà, felicitant-lo i abraçant-lo.
D’aquest partit la ressenya que sortia a La Vanguardia remarcava les dues figures de aquell dia al Vilamajor, Joaquim Llobera Arumí (Quimet) i del jugador del Cardedeu que ens vingué a reforçar i que posteriorment va jugar al B.M. Granollers, en Pascual. També va fer un escrit sobre la inauguració de la pista.
Algunes anècdotes
En un partit que es va jugar a la Roca, havien estrenat unes xarxes noves a la porteria, en Josep (Josep Portet Muntal) va tirar la pilota tant fort que la va rebentar.
62 a 17: Això és el resultat que ens va clavar el Granollers B, una de les primeres vegades que jugarem. Jo veia que s’afanyaven molt, el que volien aconseguir es fer 1 gol per minut.
L’àrbitre ens va felicitar perquè en tot moment vàrem anar a l’atac sense perdre gens de temps ni fer jugades antiesportives.
Cal afegir que, a la tornada, jugarem un gran partit, em sembla recordar que vàrem perdre d’un gol i sense caure amb tòpics, perquè l’àrbitre els va protegir.
Com anècdota d’aquest partit he de dir que vaig contemplar un dels gols més bonics que mai he vist. Recordo que l’Antoni Avizanda va fer un contraatac i que en arribar a l’àrea contraria, amb la velocitat que duia, va sembla que fes el moviment d’un balanci fument-li una castanya que el porter no sé si pel vent de la pilota o que realment la pilota li va rascar els dits, va quedar cargolat dins la porteria.
Lluis Grau